Quan era petita, entre els quatre i cinc anys, m’agradava córrer pel passadís de casa fins a arribar al menjador i agafar el telèfon que sonava. Amb un hola, preguntava qui era, què volia i si es donava el cas passava la trucada a la mare o al pare. Teníem un telèfon vermell, molt bonic, al costat hi havia una llibreta petita per apuntar qui havia trucat i l’hora i el motiu, per si havíem de deixar el missatge i la memòria ens fallava. Uns anys més tard, recordo que pujava dalt d’una cadira per cantar, recitar i llegir. Probablement, tot això compta en els meus inicis de comunicació en públic, perquè ho feia davant la família i també amistats i veïnes.
Érem creatius a casa i entre els germans i els cosins, en un mas que tenim a pagès, organitzàvem petits esdeveniments de música i teatre i fèiem pagar una petita entrada. Jo solia ser la presentadora. Ja en l’adolescència, entre els catorze i els quinze anys, que ja no pujava a dalt de la cadira, per allò de la vergonya i de l’edat suposo, recordo com m’agradava llegir aquelles redaccions i resums de llibres de lectura obligatòria que a l’escola ens posaven de deures. Vaig començar a escriure per la revista de l’Institut i estava en l’organització de sortides, activitats teatrals, convivències i altres xefles fins que em vaig diplomar en Turisme a la Universitat.
Tenia clar que el meu destí abraçava les paraules comunicació, persones i escriure, suposo que per això vaig decidir entrar en la indústria de la Felicitat, el sector del Turisme. Per què t’explico això? Perquè és important recordar què ens agradava fer quan teníem quatre i cinc anys, quan teníem catorze i quinze anys, trobant així el fil conductor que forma part del nostre Ikigai, ja ho saps, la filosofia japonesa ens ho explica molt bé. Allò que relaciona el teu do, amb allò que t’agrada, que també et pagaran si ho fas i que pugui contribuir en fer un món millor.
